“Hola Montse Lloret, fa poc que hem adoptat la Tina, una cadelleta “mil-llets” de cinc mesos. És el primer cop que tenim gos a casa i hi ha certes coses que representen grans dubtes. Ens l’estimem molt i la volem educar bé, però no sabem com castigar-la quan fa alguna cosa malament. Els veïns i amics ens han explicat algunes maneres per poder-la castigar, però tenim por de fer-ho malament. Ens pots ajudar?”
La nostra és una societat que utilitza, com una de les primeres estratègies, el càstig per solucionar una conducta determinada. Afortunadament, ja està força acceptat a nivell social que apallissar un gos fins a la mort perquè t’ha destrossat una planta és una autèntica barbaritat; tot i així existeix una llarga llista de “càstigs menors” que es transmeten per via oral de pares a fills o de veí a veí.
En aquesta llista de “càstigs menors” podem incloure les fuetades amb el paper de diari, cops al musell, amorrades al pipí, forçament d’una conducta de submissió, obligatorietat de romandre en un lloc o situació desagradable, etc. Tots aquests greuges ens els podem trobar emmascarats amb una, també llarga, sèrie de justificacions com “l’animal no pateix”, “així aprendrà” o “a mi m’ha funcionat”… i és precisament aquí on volia arribar, realment funciona? Realment l’animal aprèn i no pateix?.
Tots aprenem arrel d’un càstig i tots, també, patim com a conseqüència d’un càstig, ja que per la seva pròpia definició és una conseqüència negativa a alguna cosa que has fet i que hauria d’aconseguir que no ho tornessis a repetir. No hem d’oblidar però alguns conceptes molt importants com el vincle, la confiança, el benestar i la convivència, en definitiva les conseqüències que el càstig pot tenir sobre aquests conceptes esmentats. Efectivament, la eficàcia del càstig o l’expectativa dels resultats que podem tenir a l’aplicar-ho no és el més important.
Per un cantó, els humans tenim la tendència a dir el que no podem fer, normalment de mode clar, brusc i contundent, però aquesta claredat no és la mateixa alhora d’explicar que és el que podem fer, i per tant el missatge no és complert, es presta a confusions i incrementa el nivell d’ansietat fent que l’individu castigat tingui més probabilitats de tornar-se a equivocar.
A més, hem d’entendre abans d’actuar quina és la motivació que ha provocat la conducta. Un canvi conductual pot donar-se per molts factors com una patologia, desenvolupament, aprenentatge o estat emocional. No serveix de res utilitzar el càstig quan l’animal es fa pipí degut a una incontinència d’origen patològic, quan l’animal no ha arribat a un grau de maduració apropiat com per poder controlar completament aquesta conducta o quan es fa pipí degut a una ansietat per separació. El problema en totes aquestes situacions és que l’animal aprèn, i tant que aprèn! Aprèn que quan arribem a casa ell és esbroncat i això el fa patir, per tant adequarà la conducta al màxim per tal de no ser castigat, es pot beure el pipí, pot fer el pipí en llocs de la casa completament recòndits, o s’amagarà quan arribem, en definitiva, aprendrà a desconfiar de nosaltres, el vincle amb nosaltres es malmetrà, el seu grau d’estrès s’incrementarà i el grau de benestar disminuirà, i en aquests casos, a més, la conducta que volíem modificar haurà quedat sense modificar, i potser, en pitjors condicions.
En el cas d’haver pogut modificar una conducta utilitzant el càstig, haurem de valorar quines són les conseqüències cap al vincle, la confiança, el grau d’estrès i el de benestar, ja que, com s’ha dit abans, l’eficàcia no és suficient.
En el vostre cas és molt recomanable que fem un curs per cadells. Un curs tant pràctic com teòric que inclouen conceptes tant importants com les rutines, la socialització, el passeig o el joc, on treballarem alguns aspectes d’obediència bàsica i sobretot, vosaltres, tindreu totes les eines per poder entendre a la Tina i poder conviure plàcidament per la resta de la vida.