És força interessant veure com en un parc, un pipi-can o en una reunió canina-veïnal, quan un gos munta a un altre sempre es produeixen comentaris respecte al desig sexual del gos que munta, sobretot si el gos està esterilitzat, o inclús es fan bromes sobre les preferències sexuals si l’individu en qüestió munta un altre gos del mateix sexe. Sempre surt un comentari d’algú que afirma que el gos que munta està dominant a la pobre víctima que suporta la contenció i els moviments pèlvics, sentencia que el gos és dominant.
Quan la conducta de munta es produeix cap a una persona, la sentència de dominància és ja categòrica; aquesta condició, però, perd absolutisme si el gos el que munta és un coixí, llavors la opinió de que el gos “és un sortit” és la més general.
En la majoria de vegades, però, aquesta conducta res té a veure amb un desig sexual o amb una possible necessitat de dominància per part del gos. Hi ha moltes causes, molt més freqüents que les que ja hem comentat.
Hem de pensar que la conducta de munta forma part del repertori lúdic del gos des que és cadell. A partir de la tercera setmana de vida, el cadell “assaja” mitjançant el joc diverses conductes que haurà de fer servir de mode més seriós quan sigui adult. Aquestes conductes les practica amb els seus germans; no és d’estranyar veure cadells de poques setmanes muntant als seus germans així com lluitant o caçant. Aquesta conducta de munta d’origen lúdic també es pot observar entre individus que viuen junts sense que hi hagi cap problema ni origen sexual; també la podem veure en gossos que estableixen relacions socials amb un peluix, amb el que juguen i munten con si fos un dels seus germans.
L’elevat nivell d’estrès sol ser la causa més freqüent. Aquesta conducta es mostra freqüentment en gosseres, durant el període d’adaptació a una nova llar o durant el patiment d’una situació de contínua exigència en que el gos no pot fugir ni defensar-se, per frustració i ansietat; en aquest cas, la conducta de munta, podria esdevenir compulsiva. La munta per estrès es produeix cap a gossos d’ambdós sexes, persones i/o objectes.
L’origen sexual també forma part del conjunt de causes de la conducta, però en aquest cas la conducta la produeix un mascle adult enter cap a una femella en zel. Ens podem trobar que l’acte sexual és rebutjat per la gossa perquè, tot i estar en zel, no és receptiva, o que la femella en realitat no està en zel, sinó que pot patir alguna patologia que confongui olfactivament al mascle, per exemple, cistitis. El que no ens trobarem mai, si la conducta té un origen sexual, és que el gos munti un coixí, una persona o un altre mascle, tampoc veurem a cap femella muntant a un altre gos o gossa. Tot i que alguns científics afirmen que la homosexualitat entre gossos existeix, també diuen que és molt poc freqüent, de fet és un camp encara en estudi. És molt més fàcil que el propietari malinterpreti la conducta del gos pensant que és homosexual que realment ho sigui.
Parlar de la dominància mereix un article sencer com a mínim. Definim dominància com un concepte que fa referència a la prioritat que té un individu concret a accedir a un recurs (menjar, parella sexual, proximitat amb el propietari…), la dominància mai és absoluta sinó que és relativa i variable en el temps i segons les circumstàncies; és a dir, un individu no té la característica de dominant, sinó que es mostra més dominant amb un altre individu concret i segons la situació. En realitat, el concepte real de dominància no té res a veure amb l’opinió general de la població, la dominància en gossos és tan complexa com la dominància en humans i sovint molt utilitzada per jutjar molt lleugerament una conducta que en definitiva no és més que por, expectativa d’una recompensa o accés a un recurs, manca de tolerància a la frustració o inestabilitat ambiental sobre el que pot o no pot fer el gos. La jerarquia i la dominància existeixen, tot i que molt poques vegades, o mai, tenen res a veure amb aquelles conductes que poden fer classificar al gos com a dominant des del punt de vista d’un propietari. La conducta de munta no té res a veure amb la dominància, i molt menys quan el gos munta al propietari o el seu peluix preferit, el gos no es fa “el líder de la manada” muntant al propietari.
Fins ara hem comentat les causes conductuals d’una munta, tot i que no hem d’oblidar mai que darrera d’una conducta pot amagar-se una patologia que la provoca. En aquest cas, qualsevol patologia que provoqués dolor, malestar o picor ja seria suficient per començar a mostrar la munta, ja que ens trobaríem en la situació més comú: l’estrès. Així que, com sempre, hem de comentar al nostre veterinari de confiança totes aquelles conductes que ens preocupen, és ell el que determinarà si es deuen o no a un origen fisiològic.
Efectivament, per poder veure la causa d’una conducta necessitem valorar la situació a consciència i no deixar-nos portar per comentaris de pipi-can. Està en joc el benestar del nostre gos, de la nostra família.