En Congo i les seves urpes.

“Hola Montse Lloret;

Fa tres anys que vivim amb el Congo, un gat de quatre anys que vàrem adoptar a la protectora. El cas és que quan va arribar a casa, ara fa tres anys, va començar a rascar els mobles, però no ens va importar, eren vells i vam deixar que fes, i va funcionar perquè al cap de poc ho va deixar de fer. El problema ha vingut fa unes setmanes quan ens em mudat a un pis nou, i amb els mobles també nous, els ha començat a rascar tots un altre cop. No sabem què més podem fer, l’hem castigat i no ha funcionat, i hem decidit tancar-lo a una habitació, però sabem que això no és vida pel Congo. Necessitem ajuda urgent!”

Aquest és el missatge que vaig rebre de la família del Congo. Durant l’entrevista es va poder confirmar la destrossa que el Congo va fer en diversos mobles, com una cantonada del sofà, una pota d’una taula o a diverses parts de la paret.

En Congo és un preciós gat negre d’ulls verds, de constitució atlètica que el fa semblar una pantera en miniatura, guardant una sorprenent semblança amb un gat de raça Bombai. Sempre ha estat tímid, els cuidadors de la protectora recorden com va arribar a la protectora, dins d’una capsa de cartró amb els seus germans, quan encara no podia caminar. Tots els germans van ser adoptats, excepte ell, l’únic gat negre del grup.

El primer cop el Congo no es va deixar veure, estava amagat sota el llit; no tolera gaire bé la visita de persones desconegudes, i això, de fet, ja representava un problema, perquè la seva família humana és una parella jove amb una rica vida social, i ara que estrenaven pis estaven encantats de rebre a tots els amics a casa.

Per altre cantó, el Congo no surt mai de casa, viu en una gran ciutat i la seva família no vol que surti. A més, l’enriquiment ambiental dins de casa és força limitat, no hi ha joguets, ni estructures amb diferents alçades; l’apartament nou, tot i que és preciós i molt ben decorat, no està pensat per conviure amb un gat.

La parella, de fet, estava tan desesperada que inclús va pensar en amputar les ungles del Congo. L’oniquectomia consisteix en l’amputació de les falanges distals, i no només és un procés dolorosíssim i pot provocar dolor de per vida al gat, sinó que representa l’extracció d’un mecanisme essencial de defensa i, afortunadament, està prohibida a Catalunya.

El rascat és una de les conductes no desitjades més freqüents en gats. La funció del rascat en gats és molt variada: com a marcatge territorial impregnant el sostrat amb la seva olor gràcies a les feromones interdigitals, renovar les urpes o estirar els muscles després d’una becaina; per a molts individus, però, el rascat esdevé un problema en períodes de tensió social. En efecte, la mudança a un pis nou, l’entrada dels mobles nous amb els transportistes que els portaven i els muntaven, la visita de tots els familiars i amics, els càstigs per rascar i l’aïllament són raons més que probables per estressar al Congo i fer aparèixer un problema cap a la butxaca i la paciència dels propietaris i cap al benestar del propi Congo.

Tot i que en el mercat existeixen fundes per les ungles dels gats per evitar que rasquin els mobles, es va descartar l’ús, ja que podrien haver incrementat el nivell d’ansietat del Congo.

El primer que es va recomanar és aquella instrucció que alguns de vosaltres recordareu per altres casos: la calma. L’excitació ambiental sol ser el principal problema afegit en qualsevol problema de conducta, quan perdem els nervis l’únic que aconseguim és empitjorar la situació; per tant, per començar a solucionar qualsevol situació necessitem arribar a un grau òptim de calma, tant individual com ambiental. Així doncs ens acomiadem dels crits, dels nervis, de les celebracions i, òbviament, dels càstigs; i donem la benvinguda a la pau, la música ambiental relaxant, l’essència d’espígol i els moviments pausats.

A més es va recomanar protegir les zones propenses a ser rascades amb fundes o impedint l’accés, així el sofà es va cobrir de fundes, la pota de la taula es va tapar amb un rascador i les diverses zones de la paret es van cobrir amb diversos objectes com una planta o un moble auxiliar.

Llavors, però, vam haver d’oferir al Congo la possibilitat de rascar. Hi ha gats als que no els agrada els rascadors habituals, aquells que venen en les botigues amb diverses formes i preus, i com que no sabíem les preferències del Congo van optar per rascadors i estores situats estratègicament per la casa.

El nou apartament de la família donava la possibilitat al Congo de disposar d’una habitació on poder refugiar-se, aquesta zona però, havia servit de zona de càstig, i per tant s’havia de positivitzar, es van instal·lar estanteries a la paret amb diverses alçades i amb calaixos on poder-se introduir, es van posar rascadors i estores, i es van deixar saquets d’espígol que alliberaven un aroma relaxant. El Congo tindria tota la llibertat d’entrar i sortir de l’habitació sense ser molestat.

La nova habitació del Congo i els rascadors i les estores formen part d’un programa d’enriquiment ambiental que després es va fer més elaborat, incloent jocs d’exploració i cacera, i d’intel·ligència. A més, es va induir la conducta de rascat en els objectes desitjats utilitzant feromones interdigitals sintètiques (Feliscratch).

En poques setmanes el canvi va ser espectacular, el Congo continuava rascant però molt menys i només sobre estores i rascadors, desapareixia durant hores, però després tornava a aparèixer, amb ganes de gresca, per jugar amb la família o per deixar-se acaronar. L’últim cop que vaig veure al Congo m’estava refregant la seva cara amb els meus pantalons i envoltant la seva cua amb la meva cama, i la seva família havia recuperat el somriure i la felicitat que, durant un període, havien perdut.

Compartir la nostra vida amb algú altre, sigui un gat, un gos o una persona, també significa estar pendent de rebre i interpretar les senyals de patiment de l’altre i actuar en conseqüència.