Trastejant llibres antics sobre conducta canina m’he quedat absorta llegint un paràgraf sobre l’agressivitat dels gossos a persones per dominància. Tot i que el llibre està escrit per un dels veterinaris etòlegs més importants en la dècada dels 70, és d’agrair veure que el concepte de dominància, en àmbit científic, ha canviat molt en els últims 40 anys.
Malauradament, l’àmbit popular continua contaminat per aquelles teories de la dominància tan i tan desfasades i errònies. De fet és molt comú que en una conversa amb una persona que conviu amb un gos surti algun comentari referent a “qui mana a casa” o “ell (el gos) ha de saber que el que mano soc jo”, i de fet, més d’un està convençut de que la seva família és una manada i, ell, el líder. Tot i que molts professionals etòlegs, educadors i ensinistradors dediquen grans esforços per corregir aquesta “saviesa popular”, ens trobem amb altres persones amb cert èxit televisiu que la recolzen, i això dificulta la tasca.
Aquest llibre en concret (G. Langsberg, W. Hunthausen i L. Ackerman. Manual de Problemas de Conducta del Perro y el Gato. Ed. Acribia 1997) defineix l’agressió per dominància com “aquella agressió dirigida al propietari en situacions en les que és desafiada la posició coneguda del gos en la cúspide de la jerarquia”, és a dir, en situacions de conflicte provocades per manipulació indeguda, molèsties a l’animal, per protecció de recursos com menjar o joguets, quan se’l apallissa o denigra verbalment, per contenció, o inclús quan la família vol entrar o sortir de la casa. De fet, probablement la meva gossa Buba sigui una gossa dominant, perquè molt possiblement intentaria defendre’s si algú la molestés, l’apallissés, la denigrés, li tragués el menjar i també molt probablement no voldria ni que m’hi acostés a ella; això, afortunadament, no ho sabrem mai.
Està clar, però, que fa 40 i 20 anys, aquests intents de defensa davant d’un atac no estaven permesos i el gos havia de consentir qualsevol mostra agressiva i humiliant per part del propietari. Llavors el que s’aplicava era un tractament de reducció de rang. Afortunadament, el llibre no és dels anys 70, sinó de finals dels 90, i ja desaconsella l’ús del maltractament físic com escanyar-lo, cops i puntades amb el peu o la ja famosa, posició de sotmetiment a la postura de submissió. Tot i així indica que “l’ensinistrament en obediència és la millor forma d’aconseguir la dominància del gos”, s’ha de fer que “el gos es sotmeti al propietari abans d’aconseguir quelcom desitjable”, i també “castrar al gos”, i és possible que d’aquí vingui tota la confusió respecte als efectes conductuals i taxes d’èxit sobre la castració en gossos. Aquest autor també esmenta aquelles races que són més dominants que d’altres, qualificant als American Staffordshire Terrier i als Rottweilers com els més dominants, i als Golden Retreiver i als Springer Spaniel com els que menys; fet que indica que els pobres GPPs carreguen una creu molt antiga a les seves espatlles.
A finals de la dècada dels 90 també es va realitzat un estudi a la Universitat de Tufts (Uchida et al. Characterization and Treatment of 20 Canine Dominance Aggression Cases. J. Vet. Med. Sci. 59(5):397-399, 1997) que identificava l’agressió per dominància com el problema de conducta més tractat en clíniques de conducta animal. En aquest estudi es diagnosticava l’agressió per dominància si es dirigia cap als membres de la família i en un context conflictiu que després detalla; aquestes situacions són molestar-lo mentre menja o retirar-li el menjar (per cert, quina mania en voler treure-li el menjar), treure-li objectes, molestar-lo mentre descansa o dorm, medicar-lo, restringir els seus moviments, etc. , situacions molt similar a les descrites al llibre anteriorment esmentat i que podrien ser classificades com: agressivitat per protecció de recursos, manipulació incorrecta, dolor i por.
Aquest experiment va tractar a 20 gossos amb una teràpia conductual que incloïa l’evitació de confrontacions, limitar les interaccions amb el gos, premiar les conductes desitjades o realitzar un mínim de 30 minuts d’exercici diari. Aquestes pautes ja són molt més amables de cara al gos i es descarta la visió de “dominar” i “sotmetre”, tot i que jo hagués recomanat una durada de l’exercici adequada a la necessitat de cada gos, tenint en compte la seva morfologia, edat i estat de salut, així doncs, potser 30 minuts d’exercici seria el límit màxim del que un Bulldog francès podria realitzar. Deixant de banda el fet de que van sacrificar a un dels gossos de l’experiment per reaccions agressives, precisament un Golden Retreiver d’un any, els resultats van ser força positius per la resta de gossos, i és que el tractament que es va utilitzar és molt favorable, no com a tractament sinó com a estil de vida, en el que es respecta a l’animal i es premien les conductes desitjades. D’aquest mode, tant si tenim una agressivitat per protecció de recursos, per manipulació incorrecta o per por, i inclús una dominància imaginaria, els resultats seran positius. Aquest mateix estudi suggereix la idea de que la relació amb el propietari pot ser un factor determinant a tenir en compte en l’èxit o fracàs de la teràpia.
Ja entrat el segle XXI comencen a aparèixer diversos ensinistradors, etòlegs i veterinaris, com el Barry Eaton, el James O’Heare o la Sophia Yin, entre d’altres, que donen un cop fort sobre la taula explicant què és això de la dominància, cóm funciona i què es pot i no es pot fer. I és en aquest moment quan ens hem començat a plantejar si tots aquells casos diagnosticats en el passat com agressivitat per dominància eren, en realitat, agressions per por, per protecció, per estrès, per frustració, per malaltia, etc. , i portem tot aquest temps maltractant als nostres gossos per un error d’interpretació. A partir d’aquest moment l’àmbit científic es comença a plantejar si no estàvem del tot errats en el concepte de dominància i qüestiona tot el control, autoritat, rigidesa i despotisme amb el que hem tractat als nostres gossos en el passat d’un mode tan gratuït.
Molt probablement aquells gossos mai hagin estat dominants, potser tenien por o tenien alguna causa fisiològica que els provocava la conducta agressiva, i molts d’ells han acabat sacrificats per la gravetat de la situació, quan només amb una relació apropiada amb la seva família humana i un tractament adequat al que realment tenien el problema no hauria aparegut o s’hauria solucionat molt fàcilment. En tots aquests anys s’ha demostrat que una relació basada en la por i l’autoritat està condemnada al patiment.
Per altra banda, de debò creieu que si els gossos realment haguessin volgut dominar el món no ho haurien ja aconseguit en tots aquests mil·lennis que porten amb nosaltres? Us asseguro que la Buba no domina el món perquè o encara no se li ha acudit o li fa mandra 😉