Els nens i els gossos

Una de les preocupacions més freqüents en propietaris de gossos és la seguretat en les interaccions dels seus gossos i els nens de la família; i no és d’estranyar tenint en compte la alarma social implícita en un cas d’agressió cap als nostres infants.

En el període de deu anys comprés entre el gener del 1991 i desembre del 2000 van ser atesos, només a l’Hospital Infantil Teresa Herrera de la Corunya, 654 casos d’agressions de gossos a menors de 14 anys; en el 79% dels casos els gossos eren coneguts dels nens, o bé de la família o d’amics, i els infants mossegats eren majoritàriament mascles d’una edat entorn als 5 anys.

Vivim en un país en que la societat encara no està prou formada en la prevenció d’atacs de gossos; en altres països ja fa anys que es fan diversos programes educatius a les escoles com “Prevent-a-bite” a Sydney, “Be a tree” de la organització Doggonsafe disponible a tot EEUU i Canadà o “The Blue Dog: bite prevention program” al Regne Unit, on els pares aprenen a prevenir qualsevol accident i els nens aprenen a interactuar adequadament amb un gos i a llegir correctament la comunicació de l’animal. A nosaltres, en canvi, encara ens queda un temps perquè programes com aquests entrin a les escoles i les llars.

El primer que hem de tenir en compte és que la experiència de conviure amb un gos en edat infantil dona la oportunitat de recordar-la com un període meravellós. En molts casos, el gos es converteix en el primer millor amic del nen, aporta un increment en les habilitats comunicatives i en l’aprenentatge de diversos conceptes com empatia, respecte i responsabilitats. Els pares, però, han de tenir presents diversos punts importants.

Qualsevol interacció entre el nen i el gos ha d’estar supervisada per un adult. El pare o la mare poden detectar conductes que puguin conduir a un moment problemàtic, sobretot aquelles estones d’eufòria o manipulacions que puguin resultar molestes per l’animal. Tampoc em de caure en el risc de pensar que el gos pot fer les tasques d’un cangur.

Tant important com la supervisió de les interaccions és que els pares sàpiguen què és una interacció com cal i que donin un bon exemple, mantenint el respecte, les necessitats i el benestar del gos. Més d’un cop hem observat o sentit que el gos va atacar o mossegar al nen davant de la presència del pares, i que aquests consideren que la agressió va ser impulsiva ja que no van veure cap senyal que els avisés; en realitat, en la majoria dels casos, aquests accidents s’haurien pogut evitar si els pares haguessin procurat una bona interacció i haguessin llegit i interpretat les senyals correctament.

Tot i que els gossos, per natura, agraeixen la calma, hem de considerar que la elevada activitat d’un cadell pot donar lloc a que perdi el control. Del mateix mode, diversos comportaments, sovint freqüents en un nen, com crits, salts o corredisses poden ser molestos per un gos.

Un nen pot jugar amb el gos de moltes maneres, sempre i quan sigui segur tant pel gos com pel nen. Que el nen pugui ensenyar al gos alguna habilitat o que jugui amb el gos a algun joc intel·lectual són activitats que ajuden a millorar, entre d’altres, les habilitats comunicatives i la paciència. Tot i que una interacció tan senzilla com llegir un text al gos augmenta l’autoestima i la confiança del nen i contribueix a millorar la capacitat de lectura; de fet, READ (Reading Education Assistance Dogs) és ja una consolidada iniciativa portada a terme per diverses organitzacions com Intermountain Therapy Animals (EEUU), Ottawa Therapy Dogs (Canadà) i Bark & Read (Regne Unit).

Depenent de l’edat que tingui el nen, se li pot donar certes responsabilitats, també supervisades, com posar el menjar al gos o raspallar-lo. D’aquest mode, no només li ensenyem al nen conceptes tan importants com és el de la responsabilitat, sinó que també l’introduïm a les necessitats del gos.

Saber llegir correctament el llenguatge del gos és una eina que pot estalviar més d’un disgust. Els gossos incrementen les senyals que adverteixen un conflicte a mida que l’ansietat augmenta, només si sabem detectar aquestes senyals podem actuar a temps per mantenir als petits fora de perill i permetre al nostre gos que torni a la calma sense arribar a un punt de no retorn que el portaria a un greuge cap al seu benestar.

Hem de considerar procurar un lloc de descans pel gos, un lloc que sigui respectat tant pel nen com per la resta de la família i que el mantindrà lliure que qualsevol molèstia o assetjament, podent ser un refugi en el moment en que el necessiti. En el cas dels cadells, és possible que no siguin capaços de reconèixer aquells moments en que comencen a perdre el control i necessiten un descans, aquí és on entra la supervisió per part dels pares de la que parlàvem, ja que en aquells moment són els pares els que han de relaxar al cadell i procurar-li aquell descans que necessita sense que el consideri un càstig.

Com hem comentat, no hi ha molta informació disponible pels pares per tal de podem educar als seus fills a reconèixer aquestes senyals. Una bona opció és la plana web de “The Blue Dog”, www.thebluedog.org, disponible en anglès o holandès, que ajuda a identificar, mitjançant activitats interactives, aquelles situacions més arriscades i a aprendre a interactuar d’un mode correcte. Per altra banda, cada cop existeix més material de lectura infantil que pot representar una gran ajuda, alguns exemples són:

  • La niña que sabía de perros. Sumara Marletta. Ed. KNS
  • Niños, niñas y perros. Kendal Shepherd. Ed. KNS
  • ¡Muy bien!. Evelyn Pang. Ed KNS

Així mateix, cada cop és més freqüent que les famílies amb fills acudeixin a un etòleg en el moment en que adquireixen un nou membre pelut amb l’objectiu de formar-se amb els conceptes necessaris d’una manera completament personalitzada. I és que es important estar prou informats des d’un bon principi per tal de minimitzar aquells riscos que ens poden fer patir i poder gaudir d’una bona convivència amb el nostre estimat gos.