“Hola Montse Lloret, tenim un problema amb el nostre gos, el Kito, el tenim des de petit i no hem aconseguit que pugui fer els pipis a fora. Tot i que el traiem molt i fa pipí a l’exterior, a casa és un desastre, hem d’anar tot el dia fregant el terra. Ja no sabem què fer, ens pots ajudar?”
El Kito és un cadellot de 9 mesos, un preciós mascle barreja de Beagle i castrat que els seus propietaris van adoptar amb només un mes d’edat. La família d’en Kito estava força desesperada amb les seves eliminacions. Tot i que el treien molt sovint, no havien aconseguit endreçar la conducta, sempre havien de tenir el motxo preparat. Després de confirmar amb el veterinari que, efectivament, no hi havia cap causa fisiològica que provoqués aquest poc control en la eliminació, van decidir utilitzar el càstig sense que els funcionés.
Tot i que la freqüència d’eliminacions disminuïa els caps de setmana, quan la família estava amb ell, el nombre total de pipis oscil·lava entre 15 i 9 al dia, la meitat dels quals, de 5 a 7, els feia a casa. El nombre de defecacions era molt inferior, però també hi havia un descontrol en quant al lloc, fent-les tant a casa com a l’exterior. Les eliminacions les feia en tres llocs força concrets de la casa, sempre al menjador o al rebedor; i més d’un cop ho havia fet davant dels propietaris.
Durant la entrevista es van veure diversos factors que agreujaven la conducta del Kito. Tot i que el control de la conducta d’eliminació comença a partir de les tres setmanes d’edat, és a partir de les cinc setmanes quan el cadell comença a desenvolupar una preferència en quant a la zona i el substrat en el que elimina. Tot i així, no se li pot demanar un control total fins el sis mesos. El propietari d’un cadell té tot aquest temps per guiar al cadell en una bona conducta d’eliminació sense utilitzar el càstig, ja que si el cadell no està preparat per controlar aquesta conducta és completament contraproduent castigar-lo.
Per un altre cantó, la família havia observat que quan l’ambient estava estressat el Kito feia pipí sense adoptar la postura típica d’eliminació. La relació amb la família tenia un fort component d’excitació, els jocs eren bruscs i les discussions entorn a les eliminacions del Kito eren molt virulentes. Això també passava quan el Kito demanava atenció i els propietaris no li feien cas. Efectivament, l’excitació, la frustració i l’increment d’activitat poden fer reduir la capacitat del gos per retenir la orina.
Amb tota la informació aportada per la família, es va poder concloure que els problemes d’eliminació d’en Kito tenien els seus orígens en l’aprenentatge, la excitació i la demanda d’atenció. I a partir d’aquí vam poder començar una teràpia adequada.
El primer que vam canviar va ser l’ambient general de la família, tota la frustració i desesperació havia de substituir-se per calma i positivisme. Per altra banda, el detergent per netejar les eliminacions havia de ser enzimàtic.
L’aprenentatge es va tractar amb rutines de sortida fixes i completament previsibles, tenint en compte els seus horaris de son, de menjar i de joc; començant sempre els passejos per la zona escollida per eliminar, un sorral a prop de casa seva, per després continuar tranquil·lament. En els moments en que el Kito s’hagués de quedar sol per una llarga estona, se l’havia de treure abans i després.
Les interaccions de la família amb el Kito també van canviar. Es van substituir els jocs bruscs per interaccions tranquil·les, amb la incorporació de diverses habilitats i jocs d’intel·ligència; a més d’incloure una ordre específica per avisar al Kito de que, en aquell moment específic, no se’l podia fer cas.
Per altra banda, com els propietaris estaven més tranquils, van poder observar que en Kito adoptava una postura concreta quan tenia ganes d’orinar, es quedava quiet, assegut i baixava el cap. Aquesta postura va funcionar com una fantàstica senyal cap a la família, podent facilitar al Kito la possibilitat d’eliminar quan ho necessités.
Les pautes de tractament van ser completament encertades, durant la primera setmana ja es van veure avenços i a la tercera setmana en Kito no només havia disminuït la freqüència de pipís, passant de 15 a 5 pipís totals, sinó que només conservava un pipí quan es quedava sol per una llarga estona i havia controlat completament les defecacions. Aquest pipí únic a casa es va poder acabar de controlar durant la setmana posterior i totes les eliminacions van passar a l’exterior i en un substrat concret, terra o gespa.
Al final de la teràpia l’alegria de la família era plena, en Kito estava molt més tranquil, no demanava tanta atenció i les seves eliminacions estaven completament controlades. La família al complert havia arribat a un pacte, un pacte basat en la compressió i el respecte.