“Hola Montse Lloret, en Rocko, el meu Golden Retriever de tres anys, és molt intel·ligent; en poc temps he pogut ensenyar-li a fer la croqueta i a fer-se el mort. Però tot i això ha sigut impossible que aprengués a caminar al meu costat sense tibar de la corretja. Quina creus que és la raó del perquè en Rocko pot aprendre algunes coses i d’altres no?”
És interessant veure com moltes persones, quan es relacionen amb un gos per primer cop, els hi donen una ordre, la més típica és “seu!”, o els conviden a fer alguna habilitat, com per exemple que doni la poteta.
Que el gos faci la croqueta o que es faci el mort no és res més que una versió elaborada de donar la poteta, una habilitat que s’aprèn per repeticions. Si ens imaginem les condicions en que el Rocko ha aprés aquestes habilitats, molt probablement seran en un entorn de tranquil·litat, sense estímuls que el puguin distreure, a casa i amb la paciència necessària per part de la persona que les ensenya; també podríem afirmar que aquests exercicis s’han ensinistrat aplicant una recompensa positiva, no necessàriament ha de ser una llaminadura, el fet de veure un somriure, percebre l’alegria i satisfacció del guia i la sensació d’equip ja és una recompensa prou important.
Comparem, ara, aquesta escena amb la d’ensenyar al Rocko a no tibar de la corretja. El Rocko surt de casa, ja es troba en que la quantitat d’estímuls és molt més elevada que la que hi ha a casa: passen cotxes, dones amb el carret de la compra, nens corrent, altres gossos, gats, etc. I a més sap que aneu a fer pipí (molt probablement té presa per fer-ho) i després a jugar, com cada tarda, amb els seus amics. En aquest moment i amb aquestes condicions, pretenem explicar-li al Rocko que camini al nostre costat? Però, a més, com que no ens en sortim el nostre nivell de frustració s’incrementa i la nostra “mala gaita” també, cosa que només contribueix a elevar l’estrés del gos i a que ni tan sols ens escolti.
Com hauríem d’haver procedit per ensenyar al Rocko a caminar al nostre costat? Caminar al costat no és més que una altra habilitat i com a tal, s’ha de començar pel nivell amb menys dificultat, és a dir, a casa o al jardí de casa, on no passen ni cotxes ni nens ni té altres distraccions. També hem de pensar que el Rocko camini al nostra costat, per nosaltres és una necessitat, en canvi pel Rocko ha de ser un plaer, li ha de “molar”, i per tant l’estat emocional del guia ha de conduir a aquesta emoció; l’aprenentatge a través d’ordres dictatorials només aconsegueix que es faci amb por i no “mola”.
Tots sabem que qualsevol aprenentatge, si s’adquireix a través del joc, és molt més sòlid i perdurable. No té cap sentit que apliquem el joc per ensenyar al gos a fer la croqueta i, en canvi, per una habilitat tan important com caminar al costat no.
Altres lectures que et poden interessar:
- La Mel i la seva excitació. https://montselloret.com/mel-seva-excitacio
- La Nori i l’agorafòbia. https://montselloret.com/la-nori-i-lagorafobia
- Thor, un cadell a escola. https://montselloret.com/thor-cadell-escola