Aquesta setmana passada ha aparegut en premsa una noticia que m’ha fet pensar en els avenços científics sobre l’Alzheimer. Aquesta noticia fa referència a un nou mètode d’anàlisi de sang que podria ajudar a detectar persones amb risc de patir Alzheimer.
En realitat coneixem força bé, o tan bé com la ciència ha pogut aconseguir fins al moment, l’Alzheimer en gossos, només que li hem canviat el nom: Síndrome de Disfunció Cognitiva. El fet de conèixer tan bé aquesta patologia en gossos (i en gats) rau en que la investigació realitzada en animals fou l’inici de la investigació en humans.
El Síndrome de Disfunció Cognitiva és una malaltia neuro-degenerativa que afecta a gossos (i gats) d’edat avançada, caracteritzada per un deteriorament gradual de les capacitats cognitives i que es manifesta amb alteracions de la conducta.
El dipòsit de plaques que proteïna β-amiloide sembla un dels factors principals en el desenvolupament de la malaltia, tot i així hi ha d’altres, com la fosforització de les proteïnes tau causant la pèrdua de nombroses connexions neuronals alhora que es creen cabdells neurofibrilars, que són els responsables de la severitat de la malaltia. A més, l’augment dels radicals lliures, degut a la disminució en l’eficiència de les mitocòndries, provoquen el dany neuronal i la mort cel·lular.
Molts de vosaltres, que ja heu conviscut amb un gos que s’ha fet vellet, podreu reconèixer els símptomes conductuals que delaten un Síndrome de Disfunció Cognitiva. Veure que, dins de casa, es sent perdut o que mira abstret una cantonada, que dormi durant tot el dia mentre que les nit se les passa caminant, que demani massa atenció quan abans no ho feia o a la inversa, que faci coses malament quan durant tota la seva vida ho ha fet bé, com passar de fer pipí del carrer a casa i la reducció de l’activitat són signes que ens poden portar a pensar que el nostre gos ja ha començat aquest procés degeneratiu.
Malauradament, i a hores d’ara, no hi ha molts més mètodes que la història clínica, l’observació dels símptomes i la realització d’una prova conductual per diagnosticar aquest síndrome, afortunadament la ciència també està fent avenços en el diagnòstic del síndrome de disfunció cognitiva mitjançant una analítica de sang, i tot i que ja s’han pogut observar proteïnes β-amiloides en la sang dels animals afectats per la malaltia encara manquen les confirmacions científiques que ens farien donar la prova per apta (Rusbridge et al. An Aged Canid with Behavioral Deficits Exhibits Blood and Cerebrospinal Fluid Amyloid Beta Oligomers. Frontiers in Aging Neuroscience. January 2018. Vol 10. Art 7).
Com hem dit, aquesta malaltia és neuro-degenerativa i no té cura, però és importantíssim alentir la degeneració per proveir al nostre estimat pelut del màxim benestar possible. El tractament consta de fàrmacs i aportacions dietètiques sota instruccions veterinàries i, sobretot, de canvis que milloren l’entorn en el que viu, fent que aquest sigui més accessible i interessant i ensenyant-li de nou aquelles conductes que ha perdut o altres de noves, ja que l’aprenentatge estimula la sinapsi neuronal i retarda l’envelliment cerebral.
Un gos amb Síndrome de Disfunció Cognitiva és un gos vellet, i molt probablement aquesta malaltia vingui acompanyada d’altres també pròpies de l’edat com una disfunció sensorial o problemes de mobilitat, per tant, aquesta millora ambiental l’ajudarà doblement; podem utilitzar escales o rampes per millorar l’accés a diversos llocs, llums i olors com l’espígol per identificar més fàcilment el seu llitet, o mantenir les rutines regulars per facilitar la predicció d’allò que passarà i disminuir l’angoixa.
L’enriquiment ambiental és una potent eina que ens pot ajudar moltíssim en el seu desenvolupament, així exposar-lo a nous ambients o ambients rics en estímuls que promoguin la curiositat, el contacte social, l’estimulació sensorial i, sobretot, l’autoestima, farà que la degeneració es retardi.
En quant a l’ensinistrament, em tornaré a referir, com en altres publicacions, al verb JUGAR, i es que ha de ser una activitat divertida, productiva i enriquidora per ambdues parts, però sobretot pel nostre gos, ja que té més facilitat en oblidar coses. Aquest nou aprenentatge pot consistir en corregir conductes que abans feia bé com tornar a fer les seves necessitats a fora de casa o en habilitats senzilles que motivin al nostre gos a treballar en equip i continuar aprenent.
És important tenir en compte alguns aspectes, i es que utilitzar el càstig en un gos amb Síndrome de Disfunció Cognitiva té conseqüències catastròfiques; també hem de tenir present que, tant els canvis en l’entorn, l’enriquiment ambiental o l’ensinistrament han d’estar perfectament planificats, ja sigui per la dificultat o per la intensitat, en cas contrari podríem caure en una frustració i una sobre-exposició que ens portarien resultats contraris als que pretenem, per tant, aquests procediments han d’estar supervisats per un etòleg que sàpiga com programar cada una de les activitats amb la intensitat adequada per poder obtenir els resultats més satisfactoris.
Altres publicacions que et poden interessar:
- La música amansa a les feres: https://montselloret.com/musica-amansa-feres
- Enriquiment ambiental per a gats. https://montselloret.com/enriquiment-ambiental-gats
- Juegos de inteligencia para perros. Claire Arrosmith. https://montselloret.com/juegos-inteligencia-para-perros
- El lenguaje de los perros. Las señales de calma. Turid https://montselloret.com/lenguaje-los-perros-las-senales-calma
- En Buddy se’ns ha fet vell. https://montselloret.com/buddy-sens-ha-fet-vell