Quan estar sol és un drama

En nombroses ocasions rebo trucades o correus de diversos propietaris de gossos amb problemes de destructivitat, udols, lladrucs i miccions i defecacions quan el gos es queda sol a casa.

Certament, el diagnòstic d’ansietat per separació no és tan fàcil d’identificar, ja que aquestes mateixes conductes podrien estar ocasionades per moltes altres causes, com avorriment, ansietat pel retorn del propietari per condicionament d’un càstig o oportunitats insuficients d’accés a la zona de micció i defecació, o diversos problemes fisiològics.

La ansietat per separació representa una causa de greu malestar cap al propietari que, sovint, no pot sortir tranquil de casa, té problemes amb la família, els veïns i, possiblement, amb la policia. No és estrany que darrera d’un gos amb aquest tipus de conductes hi hagi un propietari amb algun grau de depressió. Aquest trastorn es descriu com l’ansietat ocorreguda exclusivament durant l’absència del propietari. L’ansietat en sí està relacionada amb la emoció de la por, però amb la diferència de que la por és una reacció a una situació de perill real i present, mentre que l’ansietat es una reacció a una situació anticipada a un perill que es pot presentar o no. Tot i que l’objectiu de l’ansietat, de la mateixa manera que la por, és l’adaptació, el problema ve quan l’individu no pot adaptar-se a la situació, en aquest moment l’ansietat és patològica i necessita teràpia. Cal esmentar que l’ansietat per separació es produeix com a fruit de la frustració relacionada amb la experiència d’estar sol, no per avorriment, desobediència o, inclús, revenja, com alguns propietaris podrien arribar a pensar.

Hi ha diferents tipus d’ansietat per separació. Aquesta classificació ens és útil per decidir les mesures a tenir en compte durant la teràpia i a més ens il·lustra quines són les situacions en que un gos pot desenvolupar una ansietat per separació:

  • Hiper-afecte primari: el gos mostra la conducta des de cadell. Durant el període de deslletament, de les 5 a les 8 setmanes, la mare realitza un procés per aconseguir una independència afectiva per part del cadell. En el moment en que el propietari adquireix el seu nou cadell, en nombroses ocasions, inverteix la tasca realitzada per la mare, afavorint una dependència que dona lloc a l’ansietat per separació.
  • Hiper-afecte secundari: El gos pot mostrar ansietat per separació en qualsevol edat i degut a canvis de circumstàncies. Aquests tipus d’ansietat per separació es habitual en gossos adoptats o després d’una baixa maternal.
  • Por condicionat: Tot i que també la pot mostrar a qualsevol edat, en aquests cas no hi ha un canvi de circumstància, sinó que aquesta ansietat està associada a una experiència traumàtica esdevinguda durant l’absència del propietari, per exemple, una tempesta.

Les mostres conductuals del gos comencen abans de la sortida del propietari, durant el ritual de sortida. Tots nosaltres tenim un ritual de sortida més o menys organitzat, el bany, la vestimenta, les sabates, el maquillatge en el cas de les dones, el perfum, les claus, etc. Tot aquest ritual és la senyal que el gos rep advertint una sortida immediata. El gos comença a mostrar conductes ansioses, persegueix al propietari per tota la casa, pot gemegar i bordar i, inclús, pot intentar evitar que el propietari abandoni el domicili. Les conductes es fan més evidents quan el propietari surt de casa: rascat  de parets i portes de sortida, destrucció d’objectes personals del propietari, salivació excessiva, micció i/o defecació múltiple i dispersa, lladrucs, gemecs i udols. En casos més greus també s’han observat vòmits, diarrea, augment de la freqüència cardíaca i respiratòria, o activitats de substitució com dermatitis per llepat excessiu o bulímia.

Per un altre costat, un comentari freqüent per part del propietari és que mentre el gos està acompanyat, és un gos perfecte, tranquil i obedient, i que sempre estan junts. Molts cops és el mateix propietari el que, sense ser conscient, no pot estar en una habitació de la casa sense el gos, enfortint la dependència del gos.

En el tractament de l’ansietat per separació es bàsic incrementar la qualitat del vincle entre el gos i el propietari, realitzar al animal un programa de re-educació davant la situació de soledat, a més d’invertir el biaix cognitiu pessimista del gos. En la millora de la qualitat del vincle incloem una bona formació cap al propietari evitant qualsevol forma de càstig, que tan sols empitjoraria la situació, i controlant el mode en que el propietari es relaciona amb el gos, especialment durant els rituals de sortida i entrada, ja que en molts cops reforça la dependència i l’ansietat. El programa de re-educació davant la situació de soledat es realitza mitjançant una teràpia de dessensibilització, amb sortides tan llargues com el gos ens permeti i incrementant-les a mida que augmenti la seva tolerància.

S’ha demostrat que els individus amb trastorns d’ansietat tendeixen, a més, a tenir un biaix cognitiu pessimista, que contribueix a enfortir la emoció negativa associada a l’ansietat i dificulta la experimentació d’emocions positives, a part d’afectar negativament a un nou aprenentatge d’una conducta més saludable. Per millorar el biaix cognitiu és important proveir al gos d’exercici suficient, adaptat a la seva edat i condicions fisiològiques, que faran augmentar els seus nivells de serotonina, a més de facilitar-li la superació de reptes mitjançant noves experiències i activitats intel·lectuals i olfactives que incrementin la seva autoestima.

L’ansietat per separació és, efectivament, un seriós problema que afecta, no només al propietari, sinó greument al benestar del gos. És important que el propietari estigui ben informat amb l’objectiu de poder prevenir i reconèixer les senyals que adverteixen que necessita demanar ajuda professional, d’aquesta manera podem crear pautes de conductes que millorin la vostra convivència.