Adoptar un gos sempre és un gran acte d’amor i generositat, malauradament una gran quantitat dels gossos adoptats tornen a la protectora al cap de pocs dies o setmanes. Què fa que hi hagin tants gossos retornats al cap de poc temps?
Doncs bé, el primer factor i més important és la impulsivitat. Incorporar un nou membre a la nostra família ha de ser un acte pensat, valorat i acordat per tots els membres; deixar-se portar per l’impuls de la llàstima que et provoca una situació, sense pensar en les conseqüències i obligacions necessàries, porta a un desengany i una frustració, a un fracàs que, òbviament, paga el gos sent abandonat de nou. Hem de pensar, però, que adoptar un gos no es una situació comparable a comprar-nos, per impuls, aquella jaqueta groga que, un cop a casa, hem vist que no ens posarem mai i, per tant, decidim tornar-la; la diferència està clara, la jaqueta no pateix.
Els altres factors són el desconeixement i la manca de paciència. No coneixem al gos adoptat que acaba d’arribar a casa nostra, i el que és més important, ell tampoc ens coneix a nosaltres, no ens té confiança i no sap què fa allà. Per tant, el nostre nou amic haurà de passar per un període d’adaptació que pot dilatar-se fins a uns quants mesos. Durant aquest període podrem veure un canvi d’actitud en el nostre pelut.
És important esmentar que un gos que acaba d’aterrar a casa nostra i no sap qui som, no té perquè tolerar manipulacions o interaccions que el puguin fer pensar que està en perill. No és el moment d’abraçar-lo fent veure que és un nino de peluix, no és el moment de perseguir-lo, escridassar-lo ni castigar-lo, de fet mai ho és, però sobretot en aquest moment és quan el gos podria intentar defendre’s d’allò que considera perillós mossegant-nos, a nosaltres o als nostres fills.
Molts adoptants em comenten que la raó d’adoptar precisament a aquell gos en concret és que era el gos que van veure més tranquil, i un cop a casa és un nervi. Hem de tenir en compte que una protectora no és el lloc ideal per a un gos, en general estan sobre massificades i això provoca que els conflictes socials entre els mateixos gossos puguin ser més freqüents i perillosos. Per tant, una de les estratègies per poder sobreviure en un entorn tan advers pot ser intentar passar desapercebut i que ningú es fixi en ell. Òbviament això no significa que el gos sigui nerviós o tranquil, sinó que està inhibit per sobreviure. La “personalitat” natural d’aquest gos, és clar, la veurem a mida que vagi assolint tranquil·litat i seguretat.
Per una altra banda, un canvi tan dràstic per a un gos com és l’adopció, és estressant. Aquest estrès pot ser el motiu d’una hiperactivitat que ens pot arribar a espantar. Un altre cop, tornem a dir, el gos només necessita tranquil·litat, seguretat i temps.
A més, un nombre molt elevat de gossos adoptats, durant el període immediatament posterior a l’adopció, tenen una tendència més elevada a mostrar certes conductes molestes. Una d’elles és que no saben que fer pipí a casa està mal fet, és clar que no ho saben! Molt possiblement el nostre gos hagi estat a la protectora durant un llarg espai de temps, fent les seves necessitats al mateix lloc d’on menja o dorm, i ara necessitarà passar per un nou aprenentatge en el que necessitarà temps i paciència. També, hem de tenir en compte que el nivell elevat d’estrès pot fer incrementar la freqüència de micció, per tant, el millor que podem fer és tranquil·litzar-nos.
Una altra de les conductes molestes més freqüents és l’elevada protecció del menjar. Hem de considerar que en la protectora on estava el nostre gos, possiblement hi havia gàbies per a grups més o menys reduïts de gossos, i amb una menjadora que s’havia de compartir entre tot el grup. En un entorn tan conflictiu, el menjar esdevé un recurs d’una importància elevadíssima que necessita ser protegit. I bé, que podem fer? Doncs d’entrada res, no li hem de treure, no li hem de ficar la nostra mà al plat, no l’hem de molestar mentre menja. És evident que el que el nostre nou amic ha de percebre és que a casa nostra està segur, i que el seu menjar és seu i que ningú li prendrà.
L’ansietat per separació també sol ser una d’aquelles conductes preocupants més freqüents en gossos adoptats. Si pensem que el nostre amic ha estat durant mesos o inclús anys en un entorn poc amable i de sobte veu que es troba en una llar plena de comoditats i d’amor, amb menjar assegurat i fora de qualsevol perill, si fóssiu vosaltres, no voldríeu estar sempre al costat del vostre salvador? A més, hem de tenir en compte que, normalment, els gossos amb ansietat per separació solen tenir una manca d’autoestima i un biaix cognitiu pessimista, que està completament justificat amb l’historia del pelut. En aquest cas, és bàsic no castigar, tenir molta paciència i posar-se en mans d’un etòleg per poder posar en pràctica una teràpia completament adaptada a les seves necessitats.
En una adopció és important que ens deixem aconsellar pels treballadors de la protectora. Els treballadors són els que millor coneixen als animals que tenen, estan acostumats a escoltar i assessorar als nous adoptants, i els seus consells haurien d’anar dirigits a presentar-vos o suggerir-vos a aquells gossos que millor es poden adaptar amb la vostra manera de ser i de viure.
Cap de les conductes molestes que han estat esmentades, ni les que no s’han esmentat, justifica l’abandonament d’un amic. Com he dit abans, l’adopció és un acte d’amor i de generositat, no adoptem perquè el preu sigui més econòmic, de fet qui ho cregui millor que no adopti, adoptem perquè ajudem, perquè som responsables i perquè fem front les promeses que fem als nostres amics.