La Nori i l’agorafòbia.

“Hola Montse Lloret; La nostra gossa Nori va tenir un ensurt molt fort fa deu dies, el cas és que van estar a punt d’atropellar-la, i des de llavors no vol sortir al carrer. Ho hem provat tot però res ens ha funcionat, de fet va a pitjor, quan veu que marxem ja s’amaga. Abans no tenia cap problema per sortir, i volem que torni a gaudir com abans. Ens pots ajudar?”

La Nori és una preciosa i dolça gossa caçadora de dos anys que va començar a formar part de la seva actual família fa sis mesos. Aquests sis mesos van ser realment fantàstics, la Nori es va adaptar molt bé al seu nou entorn i sortir a passejar era una aventura diària que vivia amb alegria.

Tot va començar de sobte. Un matí, durant el passeig, un familiar va treure a passejar a la Nori amb el seu equip habitual, un collar i una corretja extensible. De cop i volta i per accident, la persona que duia la Nori li va caure a terra la corretja extensible, produint en espetec que va espantar la Nori, va fugir embogida i arrossegant la carcassa de la corretja creuant carrers mentre la persona la cridava i la perseguia, un cotxe la va colpejar i finalment els veïns la van poder parar. Van poder recuperar a la Nori sense lesions però terriblement espantada, tremolant, gemegant i panteixant.

Des d’aleshores treure a passejar a la Nori no ha estat una tasca fàcil, es bloquejava, es paralitzava, panteixava i tremolava, realment no un passava gens bé, i la família tampoc. Els intents per motivar a la Nori a sortir no havien funcionat i cada dia que passava era més difícil treure-la.

En efecte, la Nori havia desenvolupat una fòbia degut a una experiència traumàtica, les fòbies tenen tendència a generalitzar, és a dir aprenen a veure les senyals que poden anticipar un estímul fòbic, i aquestes senyals cada cop anticipen més, i és aquesta la raó de que treure al carrer a la Nori cada cop era més difícil.

Vam començar canviant l’equip de passeig a la Nori per un arnés anti-tir i una corretja llarga multi-posició i guiant a la família a portar a la Nori adequadament, subjectant correctament la corretja, comunicant-se i observant a la Nori en tot moment, tot per proporcionar-li la seguretat que en aquell moment li mancava. El primer passeig va ser curt, no ens va deixar caminar més lluny, tot i així la família va observar que era el primer dia que havia anat més lluny des de l’accident.

Durant les següents setmanes vam dissenyar rutes, amb més o menys distància, amb més o menys tràfic, sempre i quan poguéssim descansar en petites àrees on la Nori es sentís a gust, zones on pogués descarregar l’energia acumulada per poder continuar el passeig. A aquestes zones les vam anomenar “Forts de seguretat”. Afortunadament vam trobar molts “forts de seguretat” en el barri de la Nori, i va ser determinant per la seva evolució.

El primer símptoma a desaparèixer va ser el panteix, també va començar a realitzar conductes que feia abans, com olorar o saludar contenta als altres gossos. A les primeres setmanes va deixar de paralitzar-se i la cua cada cop estava més relaxada.

Aquests va ser un cas que, afortunadament, va durar poc. La principal raó de l’èxit va ser que la família va buscar ajuda molt poc temps després de l’accident, no van donar la oportunitat de perpetuar el problema; l’altre gran raó era que aquell accident, tot i sent traumàtic, havia estat desprès de moltes experiències positives en el mateix lloc, realment gaudia del passeig.  L’altre factor va ser la implicació de la família, van entendre el malestar de la seva gosseta, la van voler ajudar adequadament i van fer una gran tasca.