Publicado el por Montse Lloret

L’afecte cap als nostres peluts

Molt poques vegades he vist que quan entra un gos o gat nou a casa, els propietaris es plantegin treballar per assolir una relació futura ideal. En la majoria dels casos la primera prioritat és “ensinistrar” al gos, inclús abans que cobrir les necessitats veterinàries o alimentaries. No podem oblidar, però, que el tipus d’afecte que treballem amb el nostre gos o gat marcarà la relació que tinguem amb ell per la resta de la vida i, molt probablement, serà la base dels problemes de conducta que pugui tenir.

Però, què és l’afecte? L’afecte és un vincle afectiu amb un altre individu que proveeix resguard i seguretat, que s’estén en el temps i que resulta intens. L’afecte que coneixem millor és el que un infant té amb la seva mare, estudiat per primer cop pel psiquiatra i psicoanalista John Bowlby, i que va donar lloc a la “teoria de l’afecte” (1907) on descriu l’efecte que produeixen les experiències primerenques i la relació de la primera figura vincular en el desenvolupament del nen.

Anys més tard, al 1970, la Mary Ainsworth va dissenyar la “situació estranya”, un procediment observacional per al diagnòstic de la qualitat de l’afecte en nens de entre 12 i 24 mesos d’edat. La “situació estranya” va permetre observar uns patrons de conducta que van portar a classificar quatre tipus diferents d’afecte:

  • Afecte segur: els nens mostren una interacció positiva amb la mare. Aquests nens reconeixen a la mare com una figura consolidada de seguretat i protecció.
  • Afecte insegur evitatiu: els nens es mostren indiferents cap a la mare. Aquests nens entenen que no podem comptar amb el recolzament de la mare i reaccionen de forma defensiva, adoptant una postura d’indiferència.
  • Afecte insegur resistent: els nens no es separen de la mare i es resisteixen a ser consolats. Aquests nens no tenen la seguretat de si la mare els recolzarà o no, per tant l’estratègia del nen és accentuar la dependència per mantenir la figura d’afecte a prop.
  • Afecte insegur desorganitzat: els nens mostren temor cap a la mare. Davant de conductes abusives i de rebuig per part de la figura d’afecte, el nen prefereix la seva proximitat per la por a perdre aquesta figura. Aquest és el cas més dramàtic.

L’Adam Miklósi i el seu equip van ser els primers a estudiar i comparar la “situació estranya” en gossos ja fa vint anys. Després de diversos experiments amb gossos en diferents circumstàncies van arribar a la conclusió de que conservaven els mateixos patrons de conducta i tipus d’afecte cap al seu cuidador descrits anteriorment. A partir d’aquí hi van haver un munt de científics que es van apuntar a la investigació en aquesta direcció, incloent també als gats des de fa relativament poc.

Amb relativa freqüència m’arriben consultes de comportaments agressius que descriuen un patró de conducta que correspondria a “insegur desorganitzat”, en aquests casos tan dramàtics és fàcil veure que la relació entre el propietari i el gos ha vingut marcada per una jerarquia i dominància exagerada i innecessària amb l’ús desproporcionat i cruel del càstig des dels més tendres inicis, el resultat és un gos que finalment ha tingut prou valor per defendre’s. El problema en aquests casos és que és terriblement difícil que el gos confiï amb algú que li ha demostrat tantíssimes vegades que no pot confiar. El que és més penós d’aquesta situació és que el propietari creia que ho feia bé, que és el que s’havia de fer per tenir-lo ben ensenyat i per evitar que li “prengués el pèl”.

Tenint tot això en compte, ens hauríem de plantejar quin és el tipus de relació que volem amb els nostres peluts. Si la relació que volem és la més saludable, la segura, si volem que el nostre gos o gat vegi en nosaltres una font de seguretat i protecció i que no tingui cap mena de dubte, hauríem de treballar en aquesta direcció des del primer dia, qüestionant-nos tota aquella “saviesa popular” heretada dels nostres pares, amics o veïns que qualifica al gos com un “alfa” que demana ser dominat o al gat com un perill públic sense sentiments.

Definitivament, quan pensem en les necessitats que té el nostre gos o gat, després d’assegurar una bona salut, és procurar que confiï plenament amb nosaltres, molt més que insistir en que ens doni la poteta o que segui a l’ordre.

Altres lectures que et poden interessar:

Funciona gracias a WordPress