Aquest és un d’aquells casos entranyables, exemple d’amor, sacrifici i superació, i a més, digne mestre d’una de les més grans lliçons en l’educació i la modificació de conducta.
L’Hugo és un preciós i enorme mascle de llebrer tigrat de tres anys i mig que va arribar a casa dels seus propietaris de ben petit, tot just amb un mes i mig, provinent de Ciudad Real.
Durant el primer any i mig no va haver cap problema, l’Hugo es relacionava perfectament amb tothom, gossos i persones, i tota la família podia gaudir d’una sortida o excursió sense patir per res. Fins que un dia es van trobar amb un Border Collie que jugava amb un frisbie, l’Hugo el volia conèixer i jugar amb ell, però aquest estava completament obsessionat amb el frisbie i la presència de l’Hugo el destorbava, així que el va mossegar fent-li una ferida al costat.
Des de llavors la relació de l’Hugo amb els altres gossos va anar de mal en pitjor, bordava i grunyia a qualsevol gos fos de la raça que fos, això provocava més problemes amb altres gossos i el patiment de la seva família que veia que el passeig ja no era, ni de lluny, tan agradable com abans, i a més, la força de les seves estrebades quan veia un altre gos eren molt difícils de contenir, així que poc a poc havien anat deixant de fer sortides.
Recordo el dia de l’entrevista el desig de la seva família de tornar a sortir d’excursió tots plegats sense patir.
El primer dia ja vam utilitzar un reforçament ben suculent: saltxitxes recent cuites, ben escalfades. Òbviament l’Hugo tenia els ulls com plats, contenint la salivera com podia. Els coneixements van anar dirigits cap a la persona que duia a l’Hugo, fent que gestionés la corretja apropiadament, que dirigís a l’Hugo sense cap estrebada i que mantingués una distància de seguretat adequada en totes les circumstàncies, i també cap a l’Hugo, que li vam ensenyar a que cada cop que veia un gos rebia un tros de saltxitxa.
Després de poques classes tots, tant la família com l’Hugo, van aprendre a passejar d’un mode mes tranquil i satisfactori, i ja planegen la seva propera excursió.
Efectivament aquest és un cas que ens parla sobre el valor del reforçament. Abans de començar la teràpia, la família havia intentat utilitzar premis d’un valor més baix, “xuxes” que ni tan sols arribaven al nivell de “frankfurt”, sense cap mena d’efecte, ja que era molt mes important veure a un altre gos i bordar-lo que la “xuxe” que la seva família li oferia; en el moment en que la família va incrementar el valor del premi, a l’Hugo ja li va començar a sortir a compte seguir les indicacions: “si veus un gos i no el bordes, rebràs un premi”, òbviament respectant la distància de seguretat òptima. Per això, quan iniciem un procés de dessensibilització, necessitem tenir en compte el valor que el gos li atorga al premi que li oferim.