l’Ona i el passeig

“Hola Montse Lloret. Fa uns mesos vam fer un curs de cadells amb tu per la nostra gossa Ona i estem molt contents amb el resultat. Tot i així hem notat que des de fa un temps l’Ona tiba molt de la corretja, i això ens preocupa bastant tenint en compte que, com saps, l’Ona té una mida i una força considerable. Què podem fer?”

Efectivament, els propietaris de l’Ona van procurar per la seva educació només arribar a casa. Quan la vaig conèixer era una cadelleta de dos mesos i tots sabíem que seria de mida gran ja que, tot i que era una barreja de races, creiem que té força de “mastí” i, a més, era el primer cop que els seus propietaris tenien gos a casa, i no un gos qualsevol, sinó un cadell.

Acompanyar a un cadell cap a la seva bona evolució pot esdevenir una lluita continuada i, en molts casos, frustrant quan no es tenen coneixements suficients. Els pipís, les mossegades, les destrosses i la hiperactivitat pròpia d’un cadell poden convertir aquella meravellosa estampa, quan t’imaginaves com seria la teva vida amb el teu gos, en un autèntic malson.

Va ser un curs preciós, no només pels continguts, sinó per la implicació i evolució de tota la família, tant humana com canina. Vam podem treballar bé la habituació a la nova llar,  la socialització, les rutines, les necessitats, a més de tots els exercicis d’obediència bàsica que es necessitaven. Un d’aquests exercicis va ser “caminar al costat”. El curs va acabar amb l’alegria de tots, vaig deixar una Ona feliç i tranquil·la i uns propietaris satisfets i segurs de poder conviure amb l’Ona sense cap problema.

Vuit mesos després, però, rebo aquesta notificació, quan l’Ona ja era una adolescent i el seu cos ja tenia prou força com per què una tibada fos suficient per tirar a terra a l’adult que sosté la corretja. Què va passar per què l’Ona passes de caminar molt bé al costat a tibar amb tanta força? Òbviament es va concertar una reunió amb els propietaris i l’Ona per poder treure la màxima informació i valorar la situació, i de fet en aquella reunió es va veure què havia passat.

Per un cantó tenim la curiositat i l’activitat pròpia d’un gos jove que ha de conviure amb les lleis i les normes de seguretat del nostre país. Tots sabem que la situació ideal d’un gos no és la d’anar lligat, això limita els seus moviments i les seves iniciatives, i sobretot si parlem d’un cadellot que quan veu una papallona, una fulla volant o un altre gos, sí o sí, ha d’anar a veure què o qui és.

De fet, aquesta curiositat, aquesta conducta exploratòria, aquest “atreviment” infantil o adolescent és fantàstic, és bàsic pel seu desenvolupament i s’ha de potenciar. I per tant, s’han de buscar i provocar estones i situacions per tal que aquesta conducta es porti a terme. S’han de relacionar, han d’explorar, s’han de “despentinar”, així aprenen a conviure amb el seu entorn. Malauradament tot això ha de coexistir amb la conducta del gos lligat que, per necessitat, ha de ser tranquil·la i controlable pel bé de tots.

Per un altre cantó, tenim quelcom molt habitual, que és les presses de la vida quotidiana, el pensar que “per aquest cop no passa res”, el “la deixo tibar una mica perquè tinc pressa”. Tots creiem que són fets sense importància i que, molt probablement, el gos ni se recordarà. Però què estem fent realment? Estem vulnerant les nostres pròpies normes, i és clar que el gos ho recorda, i no només ho recorda sinó que s’ho apunta. El gos deixa de tenir clar si pot o no pot tibar de la corretja i, per tant, és ell qui ho decideix sota el seu criteri.

A més hem de tenir en compte aquella frase que he sentit tants cops entre els propietaris: “Ara està tibant, però no passa res, l’aguanto perfectament”. És així com arribem a l’esgotament físic, a sentir dolors musculars o articulars, a que siguem més vulnerables a diverses lesions, sobretot si tenim en compte que aquesta força que suportem pot esdevenir perillosa en qualsevol moment.

Tota aquesta informació ens va donar les claus de com procedir. Primer de tot vam ajustar les rutines de l’Ona, assegurant els moments en que podia estar sense corretja interaccionant amb tot el seu entorn lliurement; i, immediatament després, vam ajustar les normes de passeig. Afortunadament, l’aprenentatge previ d’uns mesos abans va fer que la família al complert recordés com s’havia de fer, contribuint a que la teràpia, aquest segon cop, fos molt curta.

Els resultats van ser immediats, des del primer dia van tornar a passejar amb l’Ona tranquil·lament i sense tensions; i a més l’Ona podia córrer, jugar, explorar i relacionar-se amb llibertat, ja que també tenia aquestes estones assegurades.

Informar-se i formar-se adequadament per poder acompanyar a un cadell en la seva evolució satisfactòriament és bàsic, tot i així no hem d’oblidar que la vida del nostre gos és molt més llarga, continuarà aprenent tota la vida i, durant tota la vida, també l’haurem d’acompanyar, sempre mirant pel benestar i la convivència de la família.