“Hola Montse Lloret. Acabo d’adoptar una Cocker Spaniel femella i gruny a la meva Bichon Maltés, no m’agradaria desfer-me de la Cocker ja que l’he agafat perquè l’anaven a abandonar. M’urgeix la teva ajuda, en poc temps haig de tornar a la feina i voldria estar segura de que els puc deixar sols”.
La Julia em va fer arribar aquest missatge fa poc, i en el mateix dia vaig tenir el plaer de parlar amb ella, fet que em va donar l’oportunitat d’ampliar la informació.
La Bichon Maltés té una edat de 6 anys i està castrada, la Cocker Spaniel és més jove, té 2 anys i també està castrada. La Cocker va canviar de casa perquè la família que la tenia no podia fer-se càrrec i la Julia no va poder consentir que anés a parar a la protectora. Durant la setmana prèvia a trucar-me, la Julia havia estat intentant facilitar les presentacions entre les gosses, amorrant la trufa d’una al cul de l’altra. A més, la Julia, de sempre, ha tingut a la Bichon en braços, fet molt habitual en propietaris de gossos toy.
En aquest cas em sembla interessant començar per les condicions en que la Cocker va arribar a casa de la Julia. Només sabem que no la podien atendre, però no sabem en quines condicions vivia, quina estimulació rebia o com havia estat el seu període de socialització. Molt possiblement la Cocker va portar a casa de la Julia un estrès acumulat agreujat per la mudança.
Per un altre cantó, qualsevol adopció necessita un temps d’adaptació a la nova llar, el gos ha de tenir temps per poder observar, treure conclusions i aprendre tota la informació sobre el lloc on viu: quins són els membres que conformen el grup, quines són les rutines, quines són les olors i sorolls característics, quines són les senyals que fan preveure quelcom, etc. Tot això porta el seu temps, uns quants mesos, i a més, si el pelut té un alt nivell d’estrès, molt probablement no podrà fer front a aquest nou aprenentatge. Per tant, el primer que s’ha de fer és baixar l’estrès per donar l’oportunitat d’habituar-se.
A més hem de tenir en compte també que la Bichon també s’ha d’habituar al nou membre, a compartir tot allò que fins aleshores havia estat d’ús exclusiu: el llit, el sofà, els joguets, la Julia… I molt possiblement, el mode com fins aleshores s’havia relacionat amb la Julia no sigui gaire favorable per establir noves relacions. La situació natural d’un gos és estar al terra, no en braços de ningú; això pot esdevenir en un conflicte en la relació d’ambdues gosses ja que impedeix una relació natural.
Durant el període inicial de l’habituació és importantíssim el nostre comportament i estat emotiu. No podem afegir estrès a una situació que, de per sí, ja és delicada. Quan dos animals es presenten necessiten el seu temps, necessiten realitzar tots els protocols de presentació de mode voluntari i natural, i a més necessiten donar-se permís mútuament per acostar-se l’un a l’altre. El que no podem fer, mai de la vida, és forçar la situació, no podem amorrar a un gos a les parts més vulnerables de l’altre, perquè això directament representa un atac a la seva integritat i, òbviament els resultats són completament contraris als que volíem inicialment. Per altra banda, el fet de que ens enfadem, cridem i perdem els papers fa que arribar al nostre objectiu sigui cada cop més difícil. És primordial conservar la calma oferint les oportunitats de relacionar-se correctament i de mode natural, salvaguardant també la seva seguretat.
També s’ha de veure i confirmar la motivació del grunyit. Generalment associem el grunyit a una actitud agressiva, tot i així el grunyit pot representar una advertència utilitzada per tal d’evitar l’agressió, o, inclús, pot ser utilitzada durant el joc. Val la pena que intentem evitar els malentesos i interpretem totes les senyals correctament, això ens ajudarà a explicar el que realment passa i podrem dissenyar una teràpia a mida.
Hem de tenir en compte que aquestes presumptes actituds negatives, encara per confirmar, poden venir originades per diversos aspectes: un historial que no sabem i possiblement factors que han potenciat el seu nivell d’estrès, una manca d’adaptació completament lògica a la nova vivenda, un maneig incorrecte en la manipulació i presentació d’ambdues gosses, o inclús un factor fisiològic o patològic no diagnosticat.
Necessitem valorar tots aquests aspectes mencionats i poder establir unes pautes que tinguin en compte la seguretat d’ambdues gosses, un maneig apropiat en cada una de les situacions i una bona evolució en la conducta i relació de les gosses. Només així podrem millorar una situació que ara resulta problemàtica.