Tot i la feina realitzada en els últims anys per molts etòlegs, educadors i veterinaris, és força freqüent veure que quan començo ajudar a un gos, l’origen de la conducta problemàtica ve d’una socialització mal gestionada.
Definim la socialització com el període entre les tres setmanes i els, aproximadament, tres mesos d’edat del gos en el que s’habitua a tots els estímuls amb els que conviurà la resta de la seva vida; és a dir, persones, gossos i altres animals, sorolls i altres experiències que seran rutinàries en el seu dia a dia. Analitzant un dia normal en la nostra vida, veiem que nosaltres mateixos estem habituats a moltíssims estímuls, no conec a cap persona que s’espanti de sentir l’assecador del cabell, el camió de les escombraries o el baixar de la persiana d’un comerç, o de veure nens corrent o persones d’altres races o cultures. Hem de prendre consciència de tot allò que pot afectar en un futur al nostre gos i ajudar-lo a que aquets estímuls no puguin representar una amenaça.
Si un cadell comença a formar part de la nostra família als dos mesos, ens queden unes quatre setmanes per treballar l’habituació, no gaire. A més em d’afegir que el gos necessita estar completament cobert per portar una vida segura a l’exterior, així molts gossos, aconsellats pels seus veterinaris, han estat durant tot aquest curt període a casa seva començant l’habituació al món exterior després dels tres mesos d’edat.
Certament, és necessari que el gos estigui vacunat ja que el perill de contraure diverses malalties com el Borm o la Parvovirosis és molt elevat i posaríem la seva vida en risc. L’enfrontament arriba quan el gos no rep l’estimulació necessària durant aquest període, habituant-se només a les seves experiències dins de casa i amb l’humà amb el que conviu. En realitat aquesta etapa de la vida del cadell és tan important que hauríem de mantenir un equilibri per tal de no arriscar la seva salut ni que tingués els efectes emocionals conseqüents de la manca de socialització.
Per altra banda, la fi del període de socialització coincideix amb la fi d’un període en que altres gossos li consenten certes conductes justament per què és un cadell, se li acaba la “llicència del cadell”. La manca d’habituació al món exterior i la ja acabada “llicència del cadell” fa que, en molts casos, el gos visqui les seves primeres experiències al carrer amb una por excessiva, amb l’afegit de que no pugui relacionar-se correctament amb altres gossos que ja li exigeixen un control que no ha tingut la oportunitat d’aprendre.
Podem treure el gos al carrer mentre no està vacunat? Doncs sí, de fet és molt aconsellable, sempre i quan es mantinguin les precaucions necessàries per tal de salvaguardar la salut del nostre estimat cadell. En el mercat existeixen diversos sistemes per aquest ús, com motxilles porta-cadells, bosses, etc.
El procés de socialització s’ha de portar amb naturalitat i sempre tenint en compte la necessitat de descans i calma del cadell. Embarcar-nos a una estimulació a tot allò el que se’ns acudeixi en un curt espai de temps portaria al cadell a un excés d’estimulació amb conseqüències negatives. Tampoc és necessari ni aconsellable exposar al nostre gos a activitats que sabem que no seran rutinàries a la seva vida, de fet ja hi ha prou feina en habituar-lo als estímuls normals del dia a dia.
Si tenim la sort de que el nostre cadell convisqui amb un gos adult, molt probablement s’encarregarà de la seva educació canina, d’ensenyar-li en mode de comportar-se i de gestionar les relacions socials amb altres gossos. És important, però, deixar als grans que ensenyin als petits; intervenir en el que creiem que és una baralla o sobre protegir al cadell fa que no pugui aprendre a gestionar el conflicte, i alhora freqüentment castiguem a l’adult que fa la seva feina.
Per altra banda, assegurar-nos que hem portat un programa perfectament estudiat de socialització i complint els temps apropiats, tot i que ajudarà al nostre gos a conviure en societat d’un mode òptim, hem de tenir en compte que aquesta exposició ha de continuar per la resta de la seva vida, ja que la socialització és vulnerable.
En altres països com Anglaterra, Alemanya o Estats Units és norma social posar-se en mans d’un educador en el moment en que entra un gos nou a casa. En el nostre país, tot i que encara ens quedem alguns anys per entendre-ho com una norma, cada cop és més habitual; i es que les conseqüències emocionals cap a un gos amb una manca de socialització estan íntimament relacionades amb la por. Aquesta por, que pot esdevenir fòbia, és l’origen de moltes conductes agressives i, sobretot, de l’estrès i manca de benestar cap al nostre gos.