“Hola Montse Lloret, visc a Alemanya des de fa uns anys i en aquest país tothom que té un gos el té ben educat. El cas és que la meva família, a Catalunya, ha decidit adoptar un gos i ja els vaig dir que era molt important que s’informessin des d’un bon principi. Ens pots ajudar?”
Aquest va ser el primer missatge rebut de la filla de la propietària d’en Thor. En Thor tenia quatre mesos quan el vaig conèixer i havia estat adoptat de la protectora dos mesos abans, és un mascle barreja de Pointer, i a la seva tendra edat ja havia aconseguit desesperar a tota la família.
Durant la primera entrevista vam estar comentant tot allò que els molestava d’en Thor. Frases com “mossega molt”, “sempre vol manar ell”, “no obeeix les ordres”, “no passeja tranquil·lament”, “es fa pipi allà on vol”, etc., van ser molt repetides. I és que tot i que la família havia viscut a pagès i sempre havien tingut diversos animals, aquest era el primer cop que tenien un cadell a casa.
En Thor no tenia cap conducta que hagués de ser modificable. Tot i que hi havia un munt de causes que desesperaven a la família, el pecat d’en Thor era ser cadell. Efectivament, en aquest cas i com en la majoria de casos, havien d’aprendre tots, en Thor i les persones que conformaven la família. Havien d’establir una convivència basada en la comprensió i el respecte.
Tot i així havíem de tenir una cosa present, l’edat del Thor el situava ja fora del període de socialització, i no se sabia si l’estimulació que havia rebut era la correcta per evitar futures fòbies o conductes agressives. Així que s’havia de fer un bon repàs a tots aquests continguts per tal de detectar algun estímul que preocupés al Thor.
D’aquest mode es va poder dissenyar a mida un curs que cobrís totes les necessitats i coneixements del grup, amb material teòric sobre comunicació canina, sobre què és una recompensa i què és un càstig, sobre cóm jugar de mode saludable, sobre quin són els moments més crítics en el seu desenvolupament, sobre com facilitar l’aprenentatge d’en Thor, i amb contingut pràctic sobre com passejar tranquil·lament, com cridar-lo i que vingui, com anar a prendre alguna cosa a la terrassa d’un bar i que el teu gos no t’armi un espectacle, etc.
La finalitat del curs era cohesionar la família, enfortir-la admetent el nou membre, amb totes les seves valuoses virtuts i els seus defectes, amb totes les seves necessitats respectades, i per un altre cantó, ajudar al Thor a assolir un bon desenvolupament con a gos, com a individu, amb la seguretat i el recolzament de la seva família.
Als pocs dies de començar el curs, la família ja podia passejar amb total tranquil·litat sense perill de caure ni fer-se mal, i ja havien aconseguit millorar la seva observació amb les conductes d’en Thor, tant a casa com a fora jugant amb altres gossos. Al poc temps vàrem introduir l’exercici de “vine” i el posicionament a terrassa, un aprenentatge que van assolir en molt poc temps.
Mentre, els pipis del Thor es situaven cada cop més al carrer i no al menjador o al pati de casa, i les mossegades eren cada cop mes fluixes i menys freqüents. La família al complert estava cada cop més contenta, i el Thor feia el que la família volia perquè era molt xulo seguir aquelles indicacions, i, també, perquè la família havia aprés a comunicar i a entendre.
Poques setmanes després vam acabar el curs, vaig deixar un Thor curiós, juganer, feliç i segur, vaig deixar una família tranquil·la, segura de sí mateixa i amb eines suficients per poder conviure per la resta de la seva vida. Molt de temps després d’aquest cas, la família em va escriure per dir-me que tot estava bé, la millor frase va ser “és un gran gos”, i no pas perquè pesi 30kg.