Freqüentment en una de les primeres converses amb un propietari de gossos, surt alguna frase semblant a “el meu gos sap quan ha fet alguna cosa malament, es delata ell sol només amb la cara que posa”, i de fet ens trobem amb una gran quantitat de fotos i vídeos a les diferents xarxes socials il·lustrant aquesta famosa “culpabilitat”. Tot i així hi ha diferents articles científics que demostren que aquesta afirmació no és res mes que un mite.
Després d’uns quants experiments científics realitzats al llarg de l’última dècada, s’ha pogut demostrar que aquelles reaccions per part del gos que els propietaris relacionen amb la “culpabilitat” venen condicionades per la reacció d’enuig del mateix propietari, tant sigui el gos “culpable” com “innocent”. El simple comentari “Què has fet?” amb un to de veu i una comunicació corporal expressant irritació és suficient per desencadenar aquesta conducta que té per finalitat apaivagar al propietari i suavitzar una reacció molt aversiva.
La científica Ljerka Ostojic, adjunta a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Cambrigde, va realitzar un experiment en que el propietari ordena al gos no menjar-se una llaminadura que està completament al seu abast; un cop el propietari marxa de l’habitació, una altra persona fa desaparèixer la llaminadura o encoratja al gos a menjar-se-la. Quan el propietari torna a entrar i veu que la llaminadura no hi és l’experimentador li demana que decideixi si el gos és “culpable” d’haver desobeït o “innocent” tenint en compte la conducta del gos; la confosa resposta dels propietaris va servir per poder determinar que era impossible saber si el gos havia desobeït o no.
Ostojic no només recolza la hipòtesis d’anteriors articles que afirmen que les mostres conductuals que els humans relacionen amb la culpabilitat depenen de les reaccions negatives i càstigs per part del propietari, si no que, a més, manifesta que aquesta conducta no està influenciada per la pròpia acció dels gossos, o un possible remordiment, ni per la evidència de la malifeta, es a dir, les restes d’allò que pot haver trencar o la absència de la pròpia llaminadura en l’experiment d’Ostojic.
De fet, si el gos arribés a ser conscient de que la reacció del propietari es deu a una acció produïda per ell mateix, ell sol arribaria a la conclusió de no tornar-ho a repetir; el realitat, en més d’una ocasió trobem que els propietaris esbronquen reiteradament als gossos per, exactament, la mateixa acció, com per exemple, remenar la brossa mentre està sol, sense produir-se cap mena d’aprenentatge ni correcció per part del gos. Es més, segons el que s’ha demostrat, si fóssim nosaltres mateixos els que remenem la brossa, sense que el gos ens veies, i posteriorment l’esbronquem, podríem observar exactament la mateixa reacció delatant una falsa culpabilitat.
Per tant, atorgar als gossos la capacitat de poder confessar la seva culpabilitat davant d’una entremaliadura és un intent d’antropomorfitzar al gos ocasionant malentesos fent malbé la confiança, la seguretat i el vincle que el gos té amb el propietari. Un gos no es comporta, pensa o es comunica com un humà, és essencialment un gos i ha de ser tractat i respectat com a tal.